CANOES AL PANTÀ DE QUIRÓS

El dijous, com el dimecres, va ser un dia esplèndid. El sol de primeres hores del matí tenia aquella llum especial que no té en altres hores del dia: tot és lluent i alhora difuminat; l’aigua brilla com un mirall i els animals encara estan fent les darreres passejades del matí.

El dijous, a diferència del dimecres, la nostra activitat ens portaria a un medi ben diferent: de sota terra  i sota el mar verd de faigs i falgueres passàrem a damunt l’aigua per poder tastar l’esperit dels primers pobladors del planeta quan es desplaçaven pels rius i llacs amb les seves canoes.

Després d’un bon esmorzar vam sortir cap a l’ embassament de Valdemurio a viure una nova experiència com a mariners, aquest cop sí, d’aigua dolça. Com que canoes no n’hi havia per a tots vam fer torns i mentre uns navegaven els altres preníem el sol a l’embarcador. La sortida era espectacular: ens enfilàvem a la canoa i el monitor ens llençava a l’aigua empenyent per la popa i fent entrar la canoa a l’aigua per la proa, era com l’amarament d’un vaixell però en petit. Un cop a l’aigua, a remar s’ha dit; teníem tot un embassament per a nosaltres i el vam voltar sense deixar-nos cap racó, fins i tot alguns van experimentar les sensacions de tocar el llot del fons que era pastós, negre i “perfumat”. Una altra aventura molt excitant -a part del bany- era donar el tomb a una illa que hi havia al mig del llac, una part de nosaltres vam aconseguir  fer-ho.

Alguns mestres van ser prou atrevits per enfilar-se a una canoa i llençar-se a l’aigua i s’ho van passar “PIPA” fins i tot feien el pirata i ens abordaven. El Josep de Lleida  i la Cristina de La Font van ser els últims d’embarcar-se del seu grup i els primers d’arribar al final del llac, ells anaven per feina. A tots se’ns va fer curta l’experiència i només ens voltava una pregunta pel cap:  Quan la podríem repetir?